núm. 7 febrer de 2007
Informació jurídica 

La Llei d'Infància de Catalunya: una necessitat, una realitat

La infància és una etapa del cicle vital de la persona en què s’estableixen els fonaments que estructuraran la personalitat de cada subjecte. La Convenció sobre els drets de l’infant (Nacions Unides, 1989), en el seu preàmbul, preveu que, per al ple i harmoniós desenvolupament de la seva personalitat, cada nen o nena ha de créixer en el si d’una família, en un ambient d’amor, de felicitat i de comprensió. Qualifica la família com un grup fonamental de la societat i un medi natural de creixement i de benestar de tots els seus membres i, particularment, dels infants.

A partir d’aquests i d’altres textos legals, al llarg del segle XX s’ha reconegut que la persona menor d’edat (civil i penal) és un subjecte amb drets, que ha d’arribar a ser un membre actiu de la societat. Al mateix temps s’entén que els drets dels infants no poden ser independents dels drets de les seves famílies o d’aquells que les substitueixen temporalment. Per tant, els infants i les seves famílies han de poder viure en unes condicions materials i emocionals que els permetin, a tots, poder gaudir i exercir els seus drets i les seves responsabilitats.

Una societat més social, més igualitària i de qualitat, ha de poder oferir a tothom els mateixos nivells d’oportunitat: igualtat d’oportunitats, igualtat d’accés als recursos i igualtat de participació.

En aquest sentit, les administracions públiques han de vetllar pels drets de la infància i aconseguir la justícia en l’aplicació dels drets. Després de més de vint-i-cinc anys d’estat de les autonomies i d’experiència en l’exercici de les seves competències, es constata la necessitat de començar una nova etapa i de desenvolupar un nou model que s’adapti a les necessitats presents i proporcioni una alerta activa a les tendències de futur.

Amb un punt de partida comú, que és la preocupació per fer millor la feina i que aquesta sigui d’utilitat real per als infants i els adolescents, al llarg d’aquests anys s’acumulen molts coneixements des de diferents perspectives que van arribant a un punt de trobada: la discrepància entre el que és i el que hauria de ser.

Això queda reflectit en el document que es va elaborar des de la FEDAIA, com a resultat de l’estudi que aquesta federació d’entitats va encarregar per poder obrir el debat i la reflexió sobre la gran dispersió legislativa en matèria legal referent a l’atenció a la infància i a l’adolescència en situació de risc o desemparament a Catalunya. Aquest informe es va presentar públicament l’any 2005 i es considera un antecedent important, abans de la constitució del Comitè de Persones Expertes i tot el procés posterior d’elaboració de les bases per a un projecte de llei d’infància a Catalunya (2006).


Bases per a un projecte de llei d’infància a Catalunya. Un document per al debat

El dia 4 d’abril de 2006 es va fer la presentació pública del Document de bases al Departament de Benestar i Família. Simultàniament començà un procés participatiu al voltant d’aquest text que recull, entre altres, un conjunt de principis que es presenten com els eixos fonamentals o directrius d’una llei d’infància per a Catalunya. En aquest procés participatiu, s’han implicat més de 500 professionals i, a partir de totes les aportacions rebudes, la Direcció General de Participació Ciutadana va elaborar un informe de resultats, que s’haurà de tenir en consideració per a l’elaboració del nou text legal.

Aquesta nova llei d’infància vol fer un pas endavant, anar més enllà, i intentar trobar resposta a cadascun dels interrogants que es plantegen a partir dels principis inspiradors que es proposen en el Document de bases. Al meu parer, s’haurien de trobar respostes consensuades a aquests principis inspiradors que han de constituir els eixos fonamentals del futur text legal. En aquest sentit vull destacar algunes de les reflexions que he recollit a partir del meu procés de participació en la creació i la difusió de l’esmentat Document de bases.


Els eixos fonamentals són:

La infància com a eix vertebrador de la llei: adequant el sistema i els recursos a les seves necessitats i no a l’inrevés. Això ha d’incorporar el concepte de flexibilitat, per poder donar prioritat real a les necessitats dels infants i els adolescents. També ha de comptar amb la implicació i el compromís de totes les administracions i els professionals.
L’interès superior de la infància i l’adolescència com a principi rector del sistema: s’han de tenir en compte els infants i els adolescents com a titulars actius de drets i articular els mecanismes necessaris per a garantir i reforçar la seva participació i consideració, i la seva individualitat. Recollir la possibilitat que els infants i els adolescents puguin reclamar directament l’aplicació dels seus drets a les instàncies competents.
La concepció de la perspectiva de gènere com a principi transversal: aquesta concepció va més enllà del que es pensa a primera vista. El que es vol, incorporant aquest principi, és que es tingui present que els infants són nens i nenes, nois i noies, que poden tenir les mateixes necessitats o necessitats sexoespecífiques.
Clàusula de difusió: per a la formulació d’aquest principi, s’agafa com a model l’article 42 de la Convenció sobre els drets de la infància. La difusió ha de servir per garantir el coneixement dels drets i deures tant per als infants i els adolescents com per a la resta de la població. És fonamental també per a garantir la resta de principis.
Deures dels infants i dels adolescents: el coneixement dels seus drets, per part de la infància i l’adolescència, ha de promoure el seu exercici i el desenvolupament dels deures i les responsabilitats en els diferents contextos de la vida quotidiana de les persones.
Atenció i protecció de la persona menor com a dret subjectiu: en la mateixa línia que es recull en la Convenció sobre els drets de l’infant, el dret a l’atenció i a la protecció com a dret subjectiu del qual és titular el mateix infant. En aquest sentit, les mateixes persones interessades podrien exigir a l’administració competent la resposta més adient a les seves necessitats amb independència de la disponibilitat de recursos o no.
Les famílies. Principi de subsidiarietat: solament quan la família no es pugui fer càrrec de les seves funcions parentals, per les circumstàncies que sigui, és quan les administracions competents en la matèria han d’intervenir. En aquest sentit, resulta imprescindible que les polítiques d’infància no quedin desvinculades de les polítiques de suport a les famílies, i que garanteixin que els pares i les mares puguin atendre adequadament els fills i filles.
Prioritat pressupostària: exigir a les diferents administracions implicades en aquesta matèria, que els seus pressupostos atenguin de manera prioritària les actuacions amb la infància i l’adolescència en els diferents contextos de relació. Per aconseguir les millores en el benestar d’infants i adolescents, han de quedar garantits els recursos materials i humans necessaris.
Distribució clara de competències entre les diferents administracions: com a complement de la nova llei d’infància, s’ha de comptar amb la futura llei de serveis socials per dissenyar, al seu torn, un nou model d’atenció i de protecció per a la infància i l’adolescència, que delegui el màxim de responsabilitats i recursos a les administracions locals, treballant des de models de proximitat i que situï clarament les competències i les actuacions de les diferents administracions implicades.
Creació de la figura del Defensor o la Defensora dels Drets dels Infànts: preveure la figura d’una Defensora o Defensor dels Drets dels Infants, de la manera que es trobi més adient per aconseguir l’efectivitat de les funcions principals i de les actuacions prioritàries que s’acordin.
La participació de la infància: promoure òrgans de participació real dels infants i dels adolescents sobretot en la vida pública i en aquelles decisions que els afectin. Segons les edats i els interessos, disposar d’espais de participació on el “procés participatiu” esdevingui un espai d’aprenentatge en la reflexió, el compromís i la responsabilitat en la presa de decisions compartida.
La coordinació interinstitucional: s’haurà d’establir la coordinació interinstitucional creant, per exemple, comissions territorials o comissions departamentals de totes aquelles administracions, departaments i professionals més implicats en matèria d’infància (justícia, salut, educació, benestar, entre altres). Alguns exemples actuals de coordinació interinstitucional, sorgeixen d’aplicar una metodologia de treball en xarxa i del mètode obert de coordinació.
Valoració de l’impacte de la Llei: seguint exemples d’altres països del nostre entorn europeu, s’hauria de fer una valoració de l’impacte de la Llei, establint en el seu moment com hauria de ser el sistema més adient per fer-ho (algun òrgan d’avaluació específic, composició de l’equip avaluador, etc.), definint i seleccionant els indicadors més importants


La nova llei d’infància hauria d’assolir diferents objectius

Al meu entendre, una nova llei d’infància ha de ser una llei QUE, COM A MÍNIM:

simplifiqui, posi ordre i aclareixi la normativa legal en aquesta matèria a Catalunya;
s’apliqui a tots els infants i els adolescents en general;
garanteixi els drets dels infants i els adolescents a Catalunya;
estableixi les actuacions en les situacions de vulneració dels drets;
vetlli pels interessos dels infants i els adolescents de manera global;
tingui una funció d’avenç i de promoció social;
reafirmi la importància de la infància i la família en general i especialment de la seva protecció;
ajudi a organitzar els sistemes i nivells d’atenció i de protecció per obtenir els millors resultats per als infants i els adolescents;
defineixi clarament en què consisteix la protecció a la infància i els mecanismes de què disposa cada administració per poder fer-se’n càrrec;
estableixi els procediments i les actuacions en les situacions de risc i en les situacions de desemparament;
promogui polítiques solidàries per poder arribar a una prevenció positiva;
permeti desplegar polítiques d’infància integrals i transversals;
promogui la participació activa dels infants i els adolescents per a la defensa dels seus drets;
comprometi de manera estable els governants;

En definitiva:

Una llei que ha d’anar més enllà d’identificar exclusivament la protecció a la infància amb actuacions dirigides a la seva desprotecció o “desemparament”.

Una llei que aporti una perspectiva més àmplia, més activa, de la protecció entesa aquesta com la protecció i la garantia dels drets de tots els infants i adolescents.

Una llei que faci realitat que la defensa dels drets de la infància sigui efectiva, és a dir, que garanteixi la seva aplicació, el desplegament de serveis que responguin a les necessitats emergents de la nostra societat i l’eficàcia de les actuacions de l’Administració.


Dra. Carme Panchón i Iglesias(1),
professora de la Universitat de Barcelona. Membre del Comitè de persones expertes per a l’elaboració de la Llei d’infància de Catalunya


(1) Aquest article reflecteix exclusivament l’estat d’opinió de la seva autora.