El centre residencial. Un lloc per estar o un lloc 'de vida'?

En profunditat

Dolors Casalé Moure
Psicòloga Clínica Col.1981
Coordinadora CSMIJ de Les Corts i Sarrià- Sant Gervasi
Responsable del Programa de Suport i Assistència a Centres de DGAIA

La nostra vida transcorre per diferents espais i relacions, la família, l'escola, el treball, l'oci, etc. que conformen la nostre història, ens donen diferents aspectes que fan que ens sentim amb una identitat global i, això, configura les nostres actituds i manera d'estar en el món. Les actituds es poden modificar sempre que ens sentim segurs de no perdre la identitat, de deixar de ser nosaltres mateixos.

Els infants encara són més vulnerables a aquest fet, ja que no tenen referències suficients, estan construint la seva identitat. Quan són molt petits, primer hauran d'aconseguir la de ser nens i nenes, quan arribin a l'adolescència, la perdran per fer el trànsit per a construir la que serà la seva identitat d'adults, per això invertiran uns anys.

Els nens que han de viure en un centre, és perquè la seva realitat no era "suficientment bona"¹, per ajudar-los a créixer i desenvolupar-se el millor possible; aquest pas per el centre, s'ha d'entendre com una nova oportunitat que els ofereix la vida, però per a què sigui així, s'han de donar unes condicions que ho facilitin. No és un tràmit, ni un lloc de pas, estiguin el temps que estiguin, "és un lloc de vida", que els ha de fornir de bones experiències per a què sigui veritablement aquesta oportunitat.

Ells porten la seva història i les seves experiències, que per dolentes que siguin són les seves, porten uns hàbits que per inadequats que siguin són els seus, porten una manera de relacionar-se que és la que saben. Porten el seu dol per haver viscut unes situacions que no els hi han servit, de moment només hi ha pèrdues. Quan fas un dol, necessites un temps abans de poder acceptar que no tot el que queda és dolent, i poder apreciar la "bondat" de la nova situació, més enllà de les millores materials.

El fet que se'ls hi ofereixin bones experiències relacionals i de cura, experiències d'un altre tipus de vida, no significa que les pugui acceptar d'immediat.

Per sentir que un canvi és positiu, a més de ser-ho, has d'apreciar-ho i, ho aprecies, quan intueixes que la seva incidència serà bona, cosa que no sempre és fàcil i, encara menys, per als nens i nenes i els adolescents.

Igual que els nens i adolescents porten la seva història, també el centre i els educadors tenen la seva. Tant si és un centre amb un recorregut llarg, com si és de nova planta, s'ha de sentir amb un bagatge que es configuri per a tots els que l'habiten com un lloc de pertinença. Si té història s'ha de fer palesa, per a tothom, si no en té s'ha de començar a construir. Història vol dir memòria que queda més enllà dels que arriben, estan i/o marxen -siguin menors o educadors-, vol dir que hi ha alguna cosa permanent que transcendeix. El sentiment de no pertànyer en lloc és molt dolorós i no ajuda a construir una identitat estable, a nodrir la autoestima, a creure en un mateix.

La mirada de l'altre és important per a tots, grans i petits, menors i adults, però els nens i nenes i els adolescents, es miren en els nostres ulls, són més dependents d'aquesta mirada perquè encara s'estan construint com a persones. Cal tenir en compte que, sovint, no som conscients de com ens els mirem, per tant, si ho fem amb reconeixement, amb confiança, amb poca confiança, etc. els estem diem, potser sense voler, com crèiem que són.

En les reunions d'equip, a vegades es dóna la situació que les mirades dels diferents educadors no configuren la integralitat del menor, si no que són parts fragmentades més subsidiàries de les diferents vinculacions que del propi menor.

Un altre aspecte a tenir en compte d'aquesta mirada, és com entenen el seu pas per el centre, ja, que serà un missatge positiu o serà viscut com "un mal menor", en aquest cas no se li pot transmetre que és una segona oportunitat i que l'ajudarà a saber què ha de rescatar de la seva experiència anterior i a què ha de renunciar sense que signifiqui quedar-se sol.

Això ens porta al tema de la vinculació. La vinculació que ha tingut el nen, la nena o el adolescent en el sí de la seva família, habitualment, ha de ser substituïda per vinculacions bones, estables i permanents en el temps, que l'ajudin a configurar la seva manera d'estar en el món, li possibilitin una socialització que respecti la individualitat i l'autonomia sense negar la dependència necessària com a ser socials que som.

Es pot dir, i de fet se'ns ha dit en ocasions, que això no ho pot facilitar un centre, precisament perquè no és una família, però cal tenir en compte que substitueix una família i que s'han de donar les característiques essencials que hauria de tenir tota família que pretén fer créixer fills. Es tracta de la provisió ambiental suficientment bona, que nodreix material i psíquicament.

Vol dir que un equip ha de poder donar l'embolcall suficient, per a fer sentir la pertinença a un lloc que té memòria, per tant té o està construint història, que encara que marxi un educador, no es genera sentiment d'abandó ni en la resta d'educadors, ni en el menors. Que l'equip genera la suficient contenció per a què tothom se senti recolzat i, per tant, pugui fer la seva feina i complementar-se entre sí, com s'ha de fer en una família que funciona. Això voldria dir que els infants no estan sols i els educadors tampoc.

L'equip ha de tenir capacitat de posar-se d'acord per donar missatges coherents i, malgrat pugui haver estils diferents entre els educadors, això no ha de trencar aquesta coherència en el tracte amb els menors.

Saber ser adult, -i això ha de passar a partir del moment en què es deixa l'adolescència enrere-, no és fàcil a cap edat, la responsabilitat individual, l'autocrítica, conèixer-se un mateix, contenir les ansietats pròpies i les dels que tenim a càrrec, són característiques adultes desitjables i a les que s'ha tendir a aconseguir-les per a la pròpia salut mental.

L'adult és un model per al menors que té al voltant. La seva presència física, la seva actitud davant de les situacions, els seus actes, la coherència entre el que diu i el que fa, etc. són missatges continus, conscients o inconscients, que adrecem als que tenim a prop i els menors són més vulnerables i poden perdre la confiança ràpidament i aleshores es queden molt sols.

Els nens i nenes i els adolescents, a més de tot el que s'ha explicitat necessiten que l'adult del seu entorn tingui capacitat :

De vincular-se afectivament sense confondre's amb l'altre, perquè si es confon amb la pena, la ràbia, el malestar del menor, no podrà ajudar-lo a sortir -se'n i com dèiem el deixarà molt sol. El menor no copsarà que es poden tolerar les seves circumstàncies i, per tant, què hi ha una sortida.
De contenir la pròpia ansietat per poder contenir la dels menors, per ajudar-lo a crear la tolerància a la frustració. És molt habitual que el menor porti un dèficit en aquest aspecte, ja que la tolerància a la frustració es crea des del naixement i, la majoria de menors internats, no ha tingut ocasió de fer-ho o les circumstàncies tant adverses que ha viscut, han soterrat la que hagués pogut adquirir i necessitarà tornar a confiar per poder fer-la aflorar o construir-la de nou. Quan més segura se sent una persona, gran o petit, més tolerància pot tenir perquè no es posa en qüestió davant de les contrarietats pròpies de la vida.
De crear esperança, sense caure en l'omnipotència. Un dels aspectes més difícils de la tasca d'educador és mantenir l'esperança, no com un aspecte místic, sinó amb criteri de realitat. Sovint, no tenir un feedback de la pròpia tasca, perquè la trajectòria dels menors es dispersa i no és fàcil recollir els fruits del què s'ha fet, no facilita generar la confiança en què les bones experiències que s'ofereixen als menors queden dins d'ells i són un bon sediment.
D'empatia, posar-se en el lloc de l'altre, sense sentir-se l'altre, preocupar-se per l'altre. És tant com tenir-lo en el pensament, sense haver d'estar pensant en el menor tot el temps, cosa que no seria sana ni bona, ni per el menor ni per l'educador. L'empatia ajuda a comprendre i, si es comprèn, és més fàcil trobar solucions a les dificultats que es plantegen.
De crear pensament, poder posar paraules on només hi ha accions o reaccions. Quan podem posar paraules a un sentiment u acció, la dominem, mentre no podem fer-ho ens domina, això a totes les edats, però amb menors encara més.

Aquestes funcions, permeten l'embolcall que ajuda a crear la confiança bàsica, o sia la confiança que ens acompanya tota la vida i que ens ajuda en els moments difícils a sentir que hi ha sortida, sols o amb ajuda. Els nens i nenes i adolescents que estan en centres, sovint la tenen molt malmesa aquesta confiança per las vicissituds que han hagut de viure, però encara poden refer-la si tenen el que dèiem al començament la provisió ambiental suficientment bona, que nodreix material i psíquicament.

Els infants i els nens i nenes, perquè encara tenen temps. Els adolescents perquè l'adolescència és un moment de crisi i, per tant, una segona oportunitat per a tots els adolescents, en aquest cas, a les ruptures pròpies de la crisi adolescent s'afegeixen les que l'han portat al centre, però de totes maneres, és un moment que, com tots els adolescents haurà de sortir de la crisi, si se l'ajuda i es deixa ajudar, pot ser un pas de creixement per a la salut.

Les vivències traumàtiques poden deixar seqüeles difícils de resoldre, sobre tot, si es produeixen en els primers anys de vida i no hi ha figures substitutives que les pal·lien fent més suportable el malestar, però això no vol dir que tots els nens i nenes o adolescents que han patit situacions traumàtiques o difícils, tinguin seqüeles greus. No sempre conductes difícils o de risc, corresponen a trastorns mentals greus.

S'han de poder rescatar els aspectes sans dels menors, que poden quedar confosos o emmascarats per mals hàbits adquirits, per la manifestació conductual del dol, per les rivalitats i gelosies pròpies de la vida amb altres nens i nenes, etc.

El procés educatiu que representa el pas per el centre, s'ha d'entendre en un sentit formatiu de la persona, integral; el menor haurà de modificar hàbits i actituds, però si no es vincula, si no és important per a ell generar satisfacció en l'entorn, perquè encara està massa enfadat amb tot el que li ha tocat viure, no farà un procés d'aprenentatge. Entenem per aprenentatge una actitud que hom té d'estar en el món, és fer propi quelcom que ens és extern i ens interessa, al fer-ho resta en el temps, ho conservem. Modifica de forma duradora i vinculant. No passa per continguts o habilitats específiques, és utilitzar funcions intel•lectuals i emocionals i aplicar-les –es diferencia de l'ensinistrament que no modifica ni resta en el temps si no té reforç continu-.

Aquest aprenentatge que se li facilita al menor, és un canvi profund en la seva vida, per això ha de sentir el centre com un lloc de pertinença, un lloc de vida, un lloc de confiança, que li faciliti, amb el temps de què disposi, diferenciar-se de la seva família sense sentir que la traeix.

Al mateix temps també els educadors han de fer un aprenentatge emocional, ja que la relació amb els menors, els posarà front a les pròpies limitacions, que si es coneixen no interferiran en el seu fer, perquè les podran tenir en compte, front a la frustració de no poder donar als menors tot allò que poden necessitar, però això no pot fer que no valorin el que si fan. Hauran d'aprendre a observar els aspectes sans i bons dels menors que poden estar desvirtuats per les seves conductes i actituds, a tolerar els aspectes arcaics que poden presentar alguns nens i nenes, que a vegades són grans i altres funcionen com molt petitons, sense motiu aparent i que fa que no es comprenguin les seves actituds. Han de poder discriminar quan la relació amb altres adults, companys educadors, pares, altres professionals, etc s'esllavissa cap a la complicitat, la rivalitat, algunes aliances que no serveixen, etc, ningú està lliure d'aquestes situacions quan tractem amb el conflicte, la disfuncionalitat o la patologia, dels menors o les famílies. La formació i el treball en equip són fonamentals per afrontar la complexitat que significa l'atenció als menors tutelats.

1. S'utilitzarà sovint l'expressió "suficientment" en el sentit de Winnicott, que serveix per a definir la mare suficientment bona, per el nadó, no ha de ser una mare ideal, sinó suficientment bona. (tornar)