L'aniversari de la Convenció

En profunditat

Jordi Cots i Moner.
Doctor en dret i mestre.
Exadjunt al Síndic de Greuges per als Drets dels Infants

Una lectura indispensable
Ja fa vint anys que es va aprovar la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l'Infant i encara se n'han de dir coses elementals. Potser el més útil, en l'ocasió d'aquest aniversari, és una lectura atenta de la Convenció. És un instrument jurídic, però és prou senzill i entenedor. Se n'han fet adaptacions per facilitar la seva comprensió. La pretesa dificultat del llenguatge jurídic –que s'ha magnificat– no ha de ser-ne un obstacle. I, en tot cas, un professional de la infància no pot escudar-se'n, ha d'anar al text literal. Una adaptació fiable pot constituir una iniciació, un primer pas; però res més.

El contingut de la Convenció s'ha d'interioritzar per familiaritzar-s'hi, per pressentir els principis en què es basa. Més que saber-la de memòria, cal arribar a intuir, per un instint, les necessitats que va recollir convertides en drets. Com tota obra de cultura, s'ha de dominar per després oblidar-la i esperar que, quan convingui fer-la servir, acudeixi espontàniament a l'esperit. La que fou primera defensora del poble de la CE per als infants, Maalfrid Grude Flekkoy, ens recordava que la Convenció vincula als drets i el coneixement del desenvolupament de l'infant, i afegia que aquesta Convenció és la convenció de totes les professions dedicades a l'atenció de la infància.

Hem d'admetre que la Convenció no es coneix prou. No ha penetrat en el cos social. Els tècnics no l'han fet seva. La classe jurídica no l'invoca. La universitat no l'ensenya. Sovint se la cita com es fa amb obres clàssiques que no s'han llegit. Parlo en general, és clar. Però no s'ha popularitzat.

Hi ha un resum no oficial que devem a UNICEF i la DEI (l'organització Défense des Enfants International), que es considera el compendi més escrupolós. DEI va intervenir directament en la redacció de la Convenció, els anys vuitanta, i en sabia l'essencial. De vegades s'han editat junts el text literal i aquest resum, contrastats, la qual cosa permet de passar amb comoditat de l'un a l'altre. Amb motiu del present vintè aniversari de la Convenció, se n'han fet edicions apreciables, com la de Save the Children. I també adaptacions. Però amb les adaptacions s'ha d'anar amb compte. El Departament de Justícia va publicar fa temps la traducció de la que havia fet el Childre'ns Rights Development Unit de la Gran Bretanya. Hi ha, així mateix, la publicada per la Comissió de la Infància de Justícia i Pau juntament amb Rosa Sensat, titulada Els meus drets, en tres petits volums per a tres franges diferents d'edat, traducció d'un text establert pel BARNkonventionsgruppen suec. I també se n'ha fet, aquest any, una versió en lectura fàcil.

Tot i així, insistim-hi, un professional ha d'anar a la font. I què és un professional de la infància? Quan l'anglesa Eglantyne Jebb pensava en els destinataris de la seva Declaració de Ginebra parlava de "tots aquells que estan en contacte amb els infants, és a dir, la immensa majoria de la humanitat", deia. Tenia raó.

S'ha de saber d'on vénen aquests drets, qui els ha descobert, qui els ha deduït. Perquè, en gran part, provenen precisament d'aquesta breu Declaració de Ginebra que Eglantyne Jebb va compondre el 1923 i que la Societat de Nacions va fer-ne la seva Carta dels Infants l'any següent. La Declaració de Ginebra no és una conformació per als infants de cap declaració precedent de drets humans. És la comprensió profunda de les veritables necessitats dels infants que fa trobar els drets. Trobar és la paraula. Ho deia amb finor un dels nostres grans juristes, Ramon Maria Roca Sastre: "El dret no es crea, es troba". I Eglantyne Jebb deia en la seva declaració coses senzilles com aquestes: "L'infant ha de poder desenvolupar-se d'una manera normal, materialment i espiritualment", o bé: "L'infant que té fam ha de ser alimentat, l'infant malalt ha de ser curat, l'infant retardat ha de ser estimulat, l'infant desviat ha de ser atret, i l'orfe i abandonat han de ser recollits i atesos". Tot venia d'experiències viscudes, d'inquietuds personals, d'una idea o d'alguna de les seves realitzacions.

Després hi hagué la Declaració Universal dels Drets de l'Infant de les Nacions Unides, del 1959, a la qual ja es volgué aplicar l'estil dels documents de l'ONU. I la Convenció de 1989. Però el germen era contingut en la Declaració de Ginebra. Les grans declaracions, resolucions o recomanacions, ja porten dins seu la llavor de les futures convencions.

Amb tot el que estem dient, la Convenció constitueix un abans i un després en la història de la infància. Sense la Convenció no es podria demanar respecte per a determinats drets. La Convenció ha definit situacions de les quals abans era tabú parlar. La Convenció destaca, quan és necessari, l'abisme que hi ha entre la llei i la realitat. Podríem dir que la Convenció ha donat nom a les coses. És més que un instrument jurídic: afavoreix una cultura de la infància, ha fet créixer el moviment dels drets de l'infant, ha facilitat una comprensió més subtil de la realitat de l'infant, és com un nou contracte social, i els infants han esdevingut més protagonistes. En moltes regions del món ha donat lloc a transformacions importants. A Europa –i nosaltres hi som–, a causa de la falsa percepció que els nostres infants ja gaudeixen d'un grau suficient de benestar, no ha esdevingut un instrument real de canvi. Tenim un dèficit d'utilització, de naturalitat.

Altrament, la Convenció s'ha de tractar amb rigor. Més d'un cop se li fa dir el que no diu; precisament perquè no ens hi hem imposat bé. Hi ha eines per aprofundir en el coneixement de la Convenció. D'una banda, el Manual d'Aplicació de la Convenció sobre els Drets de l'Infant, editat per UNICEF en anglès, francès i castellà, preparat per dos prestigiosos experts, Rachel Hodgkin i Peter Newell, i del qual s'ha fet ja més d'una edició. És una obra de set-centes pàgines llargues i conté un comentari de tots i cadascun dels articles de la Convenció, basant-se sovint en les recomanacions del Comitè dels Drets de l'Infant de Ginebra. I, de l'altra, les Observacions generals del Comitè, que són la font d'interpretació dels articles de la Convenció. Fins ara se n'han emès onze: sobre els propòsits de l'educació, el paper dels ombudsman per als infants, la sida, la salut dels adolescents, l'aplicació de la Convenció (l'única que ha estat traduïda i editada en català), infants immigrants no acompanyats, la primera infància, els càstigs corporals, els infants amb discapacitats, la justícia de menors i els infants indígenes. En aquest aniversari de la Convenció, el Comitè ha publicat una observació general important, aquesta vegada sobre l'article 12 de la Convenció, és a dir, el dret a ser escoltat, base per a l'exercici de la participació dels infants.

Aquests textos es poden trobar. Els que es dediquen a la formació de professionals d'infància els haurien d'utilitzar. A més, almenys les Observacions generals del Comitè s'haurien de poder tenir en català, per manejar la Convenció amb aquella familiaritat que es demanava al començament, l'únic camí per aplicar-la a la quotidianitat.

Amb tot això estarem en disposició d'endinsar-nos en la lectura de la Convenció. De totes maneres, no tinguéssim cap desencís. La Convenció, també ho hem dit al començament, és un text senzill, i hem d'encarar-nos-hi amb la consciència que el dret fa el que pot per donar als infants allò que necessiten. Però el dret no ho pot fer tot, deia el gran jurista italià Alfredo Carlo Moro a Il bambino è un cittadino. Aquesta és la grandesa i servitud del dret. La intel•ligència, però sobretot la saviesa dels bons juristes, ens equipararà per discernir el sentit i l'abast del nostre text. Els anys cinquanta del segle passat, Antoni Maria Borrell i Soler, amb el realisme que caracteritza la nostra tradició jurídica, parlava així del que avui el llibre segon del Codi civil de Catalunya –que encara s'està discutint al Parlament– anomena "capacitat natural" de l'infant; deia: "La incapacitat [per raó d'edat] obra amb la mateixa intensitat, segons la lletra del Codi, des del naixement fins als vint-i-un anys" (es referia al Codi civil espanyol del seu temps), i afegia: "Aquesta regla, oposada a la naturalesa, no es pot admetre en teoria, ni la pràctica ho consent: no pot identificar-se la incapacitat del nounat a la de qui ha complert vint anys". Ja era un reconeixement de les competències de l'infant.

Aleshores, i amb aquest sentit de realisme, és quan podrem endevinar lleialment els valors amagats de la Convenció. Perquè la Convenció suposa el dret al present; enclou el valor de la vida i la integritat; una vida que no s'entén sense la dignitat; assegura una visió integral de la infància; la identitat que dóna tenir un nom; la defensa dels valors més alts, fins i tot els espirituals; el respecte a la intimitat.

Tot això no és l'elogi de la Convenció, sinó la seva defensa. Tots els que estan en contacte amb la infància han d'estimar aquells instruments que l'ajuden a créixer.

Què hem de protegir

La lectura de la Convenció no basta. Ha estat l'organització internacional Bureau International Catholique de l'Enfance, BICE, qui probablement ha anat més enllà en aquest aniversari de la Convenció, i ha proclamat que cal una nova mobilització entorn d'aquest text bàsic. Ho ha fet a través del llançament d'una crida mundial a favor de la infància que va tenir lloc a Ginebra el 4 de juny proppassat. Aquesta Crida està fonamentada en quatre informes sobre la situació de la infància a Amèrica llatina, Àsia i Àfrica, però així mateix a Europa –una singularitat, notem-ho, ja que habitualment els informes internacionals sobre infància no solen referir-se a Europa–, el BICE anomena aquests quatre documents preses de posició, ja que són, alhora, un informe i l'expressió d'un compromís. Foren presentats públicament a París just un any abans. A l'acte de París va assistir-hi la Secretaria d'Infància i l'Observatori. La Direcció de Drets Civils de l'Ajuntament de Barcelona, que va ser present a Ginebra, els havia traduït al català i els havia editat en CD. Són d'un gran interès per comprendre la Crida. El document que conté la presa de posició d'Europa fou redactat a Barcelona per un grup de composició internacional.

L'aplicació de la Convenció requereix estímuls constants per situar la infància en el lloc que li correspon. En el moment actual sembla que hi hagi un cert estancament, com un desinflament. El 1990, després que s'aprovà la Convenció, se celebrà a Nova York una cimera mundial amb l'objectiu d'assegurar el compliment de la Convenció. Es posà l'accent en la satisfacció dels drets socials. Una altra cimera, que va tenir lloc el 2002, posà més l'èmfasi en els drets civils. En aquesta darrera cimera hi assistí un representant català; a la primera, cap. Ara, mundialment, som en un altre moment baix.

Potenciar l'aplicació de la Convenció comporta, en gran mesura, una reflexió sobre la protecció. Amb la Convenció, la protecció ha esdevingut un dret. Falta, aleshores, saber què hem de protegir. Una recomanació del Consell d'Europa, la ll21, del 1r de febrer del 1990 –just també, doncs, després d'aprovar-se la Convenció–, deia apassionadament i amb un punt de provocació que els infants "ultra el dret de ser protegits, tenen drets que ells poden exercir de manera independent, fins i tot contra la voluntat dels adults". És una afirmació molt clara de la universalitat de la Convenció i la indivisibilitat dels seus drets civils i socials. Durant molt temps s'havia considerat l'infant en risc un infant propens a una conducta desviada. Ara, un infant en risc és el que està en perill de no arribar a desenvolupar-se normalment. I és això, el que s'ha de protegir.

A més, sovint l'infant en risc s'identifica amb l'infant amb problemes (que sí que en té), que s'atribueix a l'Administració, i que l'infant sense drama pertany a l'esfera privada. Hi ha, així, dues infàncies. Molts infants de l'Administració se senten estigmatitzats. "Quan saben que son infants de centre, es produeix un rebuig", deia una adolescent en una audiència que va tenir lloc al nostre Parlament.

Per això el que hem de formular-nos és la qualitat de la protecció. En aquest sentit, la Convenció, en quatre dels seus articles normatius (articles 17, 23, 27 i 32) parla del desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social. En l'article 17 distingeix, fins i tot, entre salut física i mental i benestar espiritual, moral i social. El protocol facultatiu sobre la venda d'infants i pornografia, així mateix recull aquests aspectes. I el punt 4 de la Resolució 194/III, del Parlament de Catalunya sobre els drets de l'infant, de 7 de març de 1991, com fent-se ressò de la Declaració de Ginebra, menciona el benestar material i el benestar espiritual.

Tenir en compte, al mateix temps, totes aquestes dimensions ens proporciona la més segura i més alta visió integral de la infància. Tot ha d'anar junt, i el treball dels educadors adquirirà sentit. Recordem aquella frase famosa d'un funcionari de l'UNICEF: "Per què hem d'esforçar-nos a assegurar als infants la supervivència si no se'ls pot garantir una existència feliç?" Necessiten una identitat, un nom que els faci sortir de l'anonimat i els inscrigui en una història, necessiten allò espiritual que, més enllà de connotacions religioses, els faci capaços de meravellar-se, de viure experiències de joia, o d'entrar en relació amb els altres, amb els éssers humans i fins i tot amb les coses.

La Crida mundial a favor de la infància a la qual ens hem referit ha tingut força divulgació a Catalunya. Es dirigeix als estats, a la comunitat internacional, als mitjans de comunicació, a les autoritats morals i religioses, a les organitzacions de la societat civil, a tots els homes i dones de bona voluntat. Catalunya s'hi ha de sentir identificada. Podria fer la seva pròpia crida.

Ha entrat aquest any al Parlament l'anomenada llei dels drets i les oportunitats de la infància i l'adolescència, que ha volgut ajuntar les dues infàncies. S'està discutint el text del llibre segon del Codi civil de Catalunya, que afecta d'una manera fonamental la infància. Però Catalunya no pot passar per alt l'avinentesa d'aquest aniversari per donar un nou impuls a l'aplicació de la Convenció. Ha de fer un esforç per popularitzar la Convenció. En la meva opinió ens manca un pacte d'infància, que correspon al Parlament, que ens digui què hem de fer-ne, de la nostra infància, i que ens asseguri la seva visió integral. I hem de fer les coses amb sentit d'estat; vull dir que hem de sentir-nos interpel•lats pel que passa al món i considerar que el Comitè dels Drets de l'Infant de Ginebra es dirigeix a nosaltres quan exigeix als estats que facin informes periòdics sobre l'aplicació de la Convenció. Necessitem que els documents del Comitè dels Drets de l'Infant es tradueixin al català, en particular les seves Observacions generals, perquè, d'aquesta manera, ens els fem més nostres i ens hi veiem més obligats. És amb tot això que trobarem la nostra manera d'unir-nos a aquest aniversari.