Missatge 35. 2 de maig de 2000.

Avui hem deixat la banquisa i hem sortit a mar obert. Com sempre, tornem a veure tot un reguitzell d'ocells al voltant del Polarstern. N'hi ha que no fan cas del vaixell i senzillament passen volant. Però n'hi ha molts que intueixen que seguint els vaixells en trauran quelcom profitós. Els més nombrosos per aquestes latituds són els petrells, que presenta (amb unes fotos esplèndides) en Jacob Gonzalez- Solis al seu article Tres mesos a Bird Island, fent recerca sobre el petrell gegant, que podeu consultar en aquest web.

Sempre propers a la banquisa, veiem els petrells de les neus (Pagodroma nivea) i els polars (Thalassoica antarctica). Una mica més al nord, tenim els petrells pintats (Daption capense) i els de cap blanc (Pterodroma lessoni). Tots ells fan al voltant d'un metre d'envergadura. Aquest petrells volen incansablement al voltant del vaixell seguint-lo durant moltes milles sense cap esforç aparent. De fet, van dibuixant en el firmament una sèrie de vuits darrera la popa del vaixell. Creuen ràpidament d'una banda a l'altre i s'aixequen fins quedar-se un instant immòbils al cel per llençar-se tot seguit, i anar ràpidament cap a l'altra banda. Seguir-los amb els prismàtics és un plaer i una lliçó d'aerodinàmica, d'economia i de bellesa.

A banda dels petrells, també hi ha uns ocellets petitons de color marro fosc que semblen caminar sobre l'aigua. Són els petrells oceànics (Oceanites oceanicus). Les ales d'aquests ocells no fan més d'un pam i mig de punta a punta. Però són capaços de mantenir-se quiets com un helicòpter, amb el batec d'ales sorprenentment pausat. Mentre fan això, amb les seves petites potes van caminant per la superfície del mar a veure si troben alguna cosa per menjar.

Uns altres ocells que ens segueixen sovint són els petrells gegants del sud (Macronectes giganteus). Aquests petrells fan quasi dos metres d'envergadura (de punta a punta de les ales). Són els voltors del mar. Mengen quelcom que poden trobar viu o mort; des de pollets d'altres ocells fins calamars i peixos. Però molt sovint mengen carronya.

Els ocells més grans que podem veure són els albatros. Durant el viatge des de Ciutat del Cap a l'Antàrtida vàrem veure set espècies diferents d'albatros, però sens dubte el més impressionant era l'albatros viatger (Diomedea exulans). Aquest ocell és enorme, i fa tres metres de punta a punta de les ales. Veure'l apropar-se al vaixell sense moure gens ni mica les ales és un espectacle inoblidable.

Com s'ho fan per trobar menjar? La mar no és tan monòtona com ens sembla. Quan hom s'hi fixa, la mar està plena de camins senyalitzats. Els navegants de la Polinèsia, per exemple, són capaços de trobar el rumb d'una illa determinada distingint entre les onades que venen de l'oest i les que venen d'altres direccions. Per ells, l'encreuament d'ones procedents de diferents punts cardinals és com un mapa de carreteres que els indica amb precisió cap a on han d'anar i a quina distància està el seu destí. Els ocells també poden orientar-se amb facilitat. Per exemple, recentment hom ha descobert que molts petrells i albatros poden olorar el peix des de l'aire. De fet, el que oloren no són els peixos sinó el menjar dels peixos. Com? Les petites algues que formen el fitoplàncton fabriquen un compost que es diu DMS (Di-Metil Sulfur). Aquesta substància, a altes concentracions, és molt olorosa i s'escampa amb facilitat. Com que allà on hi hagi algues hi haurà zooplàncton i a on hi hagi zooplàncton i haurà peixets i calamars, els petrells no tenen més que seguir la flaire del DMS per localitzar aquelles zones on poden trobar més quantitat d'aliment.

El més increïble de tot, és que aquests ocells tenen el niu en alguna de les petites illes oceàniques escampades per l'Oceà Austral, com Bouvetoya, Crozet, Kerguelen o Macquarie a milers de quilòmetres del continent. Mentre un dels pares està covant l'ou o cuidant el pollet, l'altre se'n va a cercar l'aliment. Aquests viatges per trobar menjar duren aproximadament una setmana i durant aquest temps l'ocell pot fer fàcilment tres o quatre mil quilòmetres quasi sense cansar-se (sense gastar en prou feines energia). Per exemple, uns investigadors americans demostraren que un albatros viatger anava i tornava des de l'illa Georgia del Sud (mireu de trobar-la en un mapa) fins a la Península Antàrtica en només vuit dies. Allà a l'illa l'esperava la seva parella amb un pollet. No ho trobeu increïble? De fet aquests investigadors esbrinaren aquest vol instal·lant un transmissor al cos del animal, i així el podien seguir per satèl·lit. En Jacob Gonzalez - Solis, investigador de la Universitat de Barcelona que abans us esmentàvem, ha fet recerques semblants amb resultats similars.

Aquests dies per nosaltres ja comencen a tenir un regust de tornada, doncs estem treballant en la darrera zona que teníem previst mostrejar: l'estret de Bransfield. Demà començarem el darrer reguitzell de mostres on hi participarem tots altre cop. Serà la darrera nit frenètica i col·lectiva d'aquesta campanya. Cal preparar-ho tot molt bé ja que després tindrem poc temps per analitzar les mostres abans d'empaquetar tots els estris. Avui ja ens hem adonat que en tots els laboratoris tothom tenia ganes d'acabar la feina que tenia entre mans. Fins i tot, hem tingut que fer torns per repartir-nos el temps per mirar pel microscopi. Això és tot un èxit! Volem endur-nos el màxim de coses fetes cap a casa, doncs allí ens esperen moltes altres feines que van quedar per fer abans de marxar, i pel que ens diuen els nostres companys per correu electrònic n'han sorgit de noves. També aprofitem per fer-nos les darreres fotos de grup i celebrar el nomenament d’en Carles com a Professor de Recerca. Molts ja enyorem la família i els amics; però renoi! uns dies més per aquests mars segueix sent molt temptador.

Una abraçada i fins el proper missatge,

Els investigadors dalt del Polarstern

Dades:

Fotografies: