Missatge 28. 22 d'abril de 2000.

Quan en Wolf ens va convocar fa un parell de dies, ja teníem la impressió que no tot anava bé. En llevar-nos havíem vist el vaixell navegant enmig del color blanc. Tot era llis i blanc, gens d'aigua a la vista. El vaixell es movia molt lentament.

Com a bon cap de campanya, ens va donat les noves i ens va explicar perquè havia pres la decisió: "El fred de les darreres setmanes ha deixat el mar molt gelat. A més, fa dos dies que neva... i fa molt de vent amb la qual cosa el gel s'amuntega formant barreres de més de quatre metres. Però el pitjor és que un dels quatre motors del vaixell s'ha espatllat aquesta nit. Amb tant de gel, i només amb tres motors, ni tan sols el Polarstern pot moure's amb soltura dins d'aquest gel. Cal tornar enrera i oblidar-nos de la festa que estava prevista a Deschner Inlet". Tots hem fet un gran "Oooh !" car la festa al gel ens feia molta il·lusió: estava previst que el Polarstern pugés damunt del gel i poguéssim baixar-ne a peu !

Dos dies després d'aquesta notícia naveguem encara enmig de gel consolidat. Avui ens ha calgut fer una marrada doncs estàvem sobre gel antic: dur i gruixut. El vaixell sovint ha de recular per agafar embranzida i així poder trencar el gel. La velocitat promig que duem és inferior a les 4 milles per hora (uns 7 km per hora) quan aquest vaixell pot navegar a 15 milles per hora. Ens ho estàvem mirant des del pont de comandament i algú ha recordat la història d'un dels herois de la conquesta antàrtica: Ernest Shackleton.

La nostra imaginació ens ha traslladat quasi cent anys enrera, al 1902. Ernest Shackleton havia estat triat per Robert Scott per participar a la primera expedició seriosa que intentava arribar al Pol Sud. Un cop un bon grapat d'expedicions havien explorat la costa antàrtica i els mars que l'envoltaven, la cursa cap al Pol Sud estava oberta. Scott havia aconseguit prou diners per poder fer un intent d'arribar al Pol Sud. Van arribar a la costa per la banda de Nova Zelanda i es van instal·lar al Mar de Ross, el lloc on el continent és més proper al Pol. Proper és una manera de dir, és clar, hi ha uns 1600 km. Apart de ser els primers a enfilar-se a un globus i veure des d'ell com era el gel antàrtic, Scott i Shackleton van passar l'hivern a l'Antàrtida (on Shackleton va "editar" la primera revista publicada l'Antàrtida) i la primavera següent, acompanyats del naturalista i metge Edward Wilson van encaminar-se cap al Pol. Van aconseguir arribar a 82° Sud quan per culpa del menjar en mal estat, de l'escorbut i de la ceguesa de la neu van haver de fer-se enrera. Scott va creure que part de la culpa del fracàs relatiu de l'expedició era de Shackleton, i el va enviar de retorn a Anglaterra en el primer vaixell que s'hi encaminà.

Molest per aquest fet, Shackleton tornà al Pol amb la seva pròpia expedició l'any 1908. Scott va empipar-se molt car considerava el Pol Sud com a "seu". Però Shackleton arribà molt més enllà del que ho havia fet Scott: fins a 88° Sud. Només els faltaven 180 km del Pol quan, vista la mancança de menjar, Shackleton va decidir que havien de girar i tornar si volien fer-ho vius. Ho van aconseguir pels pèls, després d'haver caminat 2736 km per l'Antàrtida. En tornar sa i estalvi li digué a la seva esposa que segurament ella preferiria un ase, però viu, que no pas un lleó, mort. La decisió de retornar quan estaven tan propers al Pol va començar a crear la llegenda de Shackleton: l'home que es preocupava per la seguretat dels seus, i que aconseguia tornar-los sans i estalvis. Llegenda que es feu quasi certa en el viatge de l'Endurance.

El desembre de 1911 Amundsen i el seu equip havien arribat al Pol Sud. Un mes llarg després ho feren Scott, Wilson i els seus. Alguns potser pensaven que ja no hi havia cap motiu per anar cap al Sud, quan Shackleton proposà "el viatge polar més gran mai intentat". Creuar a peu el continent antàrtic des del mar de Weddell fins al mar de Ross. Per això va agafar el vaixell i l'acostà cap al mar de Weddell (just on som ara nosaltres!). Allà el vaixell quedà atrapat al gel, el 19 de gener del 1915. Molt, molt lluny del continent. En començar la primavera es pensaven que el vaixell podria lliurar-se del gel. Però no, el gel el destrossà i s'enfonsà. Els tripulants van carregar tot dalt dels bots salvavides, i van viure dalt del gel durant cinc mesos. Com que el gel es movia poc a poc cap al nord, això els permetria sortir-ne. Finalment van carretejar els bots uns quants quilòmetres fins posar-los a l'aigua i navegar fins l'illa Elephant. Però allà no hi havia ningú que els pogués ajudar. Cinc dels homes van navegar 1400 km dalt d'una barca de sis metres fins a l'illa Geòrgia del Sud. Si mireu un mapa veureu que sembla impossible que la trobessin... però allà on van desembarcar tampoc no hi havia ajuda. Shackleton i dos companys van haver de creuar l'illa a peu, 27 km, un munt de glaceres esquerdades i un pas als 1800 metres d'alçada, per un lloc on mai ningú hi havia passat fins arribar a una base de baleners noruecs. Van arribar el 16 de maig del 1916, setze mesos després d'haver-se quedat enganxats al gel. Després de rescatar els companys que havien deixat a Elephant van tornar a casa. Havia estat efectivament el viatge polar més gran mai intentat... però no exactament tal i com l'havien planejat. D'aquella història en quedà l'afirmació d'en Raymond Priestley, que va ser expedicionari amb els tres grans exploradors antàrtics: Com a cap d'una expedició científica, escolliria a Scott; per una incursió ràpida i eficaç, escolliria a Amudsen; però quan les coses es posen lletges i no hi veus cap sortida, poseu-vos de genolls i pregueu per que us enviïn a Shackleton! Curiosament, Shackleton va morir d'un atac de cor l'any 1921, precisament quan el vaixell on anava arribava a l'illa de Geòrgia del Sud. Allà està enterrat.

Una sacsejada del vaixell en trencar un fragment gran de gel ens ha fet tornar al present: estem dalt del Polarstern i no dalt l'Endurance de Shackleton. I el Polarstern és un dels trencagels més potents. No ens quedarem a passar l'hivern a les aigües antàrtiques, ni haurem d'empènyer els bots damunt del gel, ni ens caldrà remar fins l'illa de Geòrgia del Sud... però mirant el mar de Weddell glaçat davant nostre ens sentim una mica propers a aquells aventurers, herois i insensats a la vegada, que van protagonitzar la descoberta de l'Antàrtida.

Una abraçada i fins el proper missatge,

Els investigadors dalt del Polarstern

(per mes informació sobre l'exploració antàrtica, podeu consultar: http://ctv.es/USERS/horemheb/conquista.htm)

Dades:

Fotografies: